Deixa'm el teu telèfon i et trucaré el més aviat posible.
Petició rebuda. Moltes gràcies. Fins aviat!
En consulta, sovint em trobo amb persones complaents, summament abocades als altres i desgastades per això. No obstant, el més important és que aquestes persones el que busquen és agradar. Tenen una necessitat molt elevada d’obtenir l’aprovació dels altres i la seva acceptació.
Tots en algun moment o altre hem fet alguna cosa que se sortia del nostre comportament “normatiu” per tal d’impressionar, agradar a una altra persona. El problema està quan aquest fet puntual es converteix en costum i perdem de vista qui som realment.
És freqüent que aquestes persones se sentin impregnades de sentiments de tristesa, ansietat, culpa i depressió, després de donar constantment prioritat als desitjos dels altres sobre els propis. Solen ser persones a les que l’opinió pròpia no és que no compti, sinó que primer preval la de les altres persones i, si queda espai per a la seva i no transgredeix la dels altres, llavors s’exposa. En poques paraules, el seu pensament es podria resumir en: “Valoro més el teu benestar que el meu”. És més important que tu tinguis la consciència tranquil·la i que acceptis el fet que jo porti una vida autèntica. Amb això en tinc prou”. Sí, això se sol dir.
Hi ha un conte que m’agrada moltíssim, que em van explicar quan era petit. L’he estat buscant, però no he aconseguit veure d’on va sortir o qui el va escriure. Si en coneixes l’autor/a agrairia que me’l comuniquessis.
Hi havia una vegada un senyor que van convidar a un sopar i hi va anar vestit amb parracs perquè no li interessava molt esforçar-se per anar vestit d’una altra manera. Tampoc és que fos molt diferent al que ell acostumava a portar. Llavors, quan va arribar, ni els convidats, ni els amfitrions, ni els cambrers li van fer gens de cas. Tothom el mirava malament, li deixaven el pitjor lloc… Ell es va sentir molt malament i se’n va anar a casa seva. Llavors va decidir que es vestiria amb les millors gales. Va tornar al sopar i en aquell moment tothom el va començar a afalagar. Li feien cas, s’interessaven per ell i li oferien el millor lloc per seure. En aquell moment, l’home es va despullar, va deixar la roba sobre de la taula i va dir: “aquí teniu tot el que volíeu de mi”. I se’n va anar nu a casa seva.
A alguns us haurà agradat i a uns altres no, segurament perquè us haureu quedat pensant en què no estic explicant com es va sentir aquest home tornant a casa, avergonyit i ridícul per haver anat nu per tot el seu barri. Segurament és així, però almenys va fer el que volia fer ell i no el que els altres esperaven que fes.
Però com se senten els que busquen agradar els altres. Se sentiran millor per estar fingint ser qui no són en realitat; voler aparentar una cosa que en realitat no s’és?
En definitiva, si creus que ets una d’aquestes persones que senten la necessitat d’agradar sempre els altres encara que això vagi en contra del teu propi benestar, potser ha arribat el moment de prendre les regnes i començar a posar certs límits. Treu-te la màscara que t’has posat i la roba que creus que la gent espera que portis posada. Recorda que ningú t’estimarà menys per respectar-te més a tu mateix/a, i en cas contrari, ja t’asseguro que aquesta persona no et val la pena, en absolut.
Som psicòlegs generals sanitaris col·legiats, especialitzats en psicologia clínica. Comptem també amb les especialitats de neuropsicologia clínica, estimulació i rehabilitació neuropsicológica, psicologia coaching i psicologia d’emergències.
Coneix-nos